martes, 27 de abril de 2010

Entre cuadrantes que cuadrar

El tercer cuadrante le despertó de su sueño. Poco le importaba en aquel momento la representación de una recta, ya que su cabeza volaba lejos de aquella clase de dibujo, para ser más exactos, por encima de proyectos más amenos según ella creía.
Aquella clase se le estaba haciendo eterna y sus ojos no se le paraban de ir hacia el reloj que no paraba de mirarla desde encima de la pizarra. Muy lentamente las manecillas iban haciendo aquel recorrido que tan acostumbradas estaban, a la vez que diversos trenes estaban esperando a que se decidiera a coger alguno de una vez por todas. Varios cargados con nuevos proyectos estaban esperándole, pero no veía que de momento estos estuvieran preparados para llegar a lugar seguro.
Pero desde hace algunos días había llegado un nuevo tren cargado con un proyecto que parecía que tenía estación de destino, incluso un motivo para partir, la contra esta vez era que este parecía tener un mínimo de pasajeros para partir que solo se podía llenarse con la ayuda de un número considerable de personas.
Estas últimas era las que no tenia, pero lo mejor de todo era que no se había ni atrevido a preguntar por temor a la negativa. Además en estos momentos estaban bastante ocupados, incluida ella misma con lo que absorbían las clases ya a aquella edad.
Pero esta vez, una intuición diferente le decía que quizás este no fuera el momento pero este no se encontraba lejos de allí. Cada día que pasaba este era más caluroso y después del trabajo en un par de meses llegaría el calor y el tiempo libre, tal vez el necesario para tenerlo ocupado en su proyecto.
Al momento, el timbre la despertó, volviéndola de nuevo a la realidad. Esa realidad que tocaba de nuevo afrontar. Lista de nuevo para otra clase.

Suicida sin Motivos

jueves, 15 de abril de 2010

Les meues "vacances" ideals

   Ja era de nit quan a la fi va arribar al poble. Aquest estava tant tranquil com recordava. Ja feia molts anys des de que va partir d’aquest per anar a la ciutat a estudiar. Àdhuc podia acordar-se d’aquells caps de setmana en els que escapava de la frenètica vida de la ciutat per trobar tranquil•litat.
   Al encendre la llum de l’entrador va poder comprovar l’estat en el que es trobava la casa. Un dit de pols s’havia apoderat dels mobles degut a la poca activitat que havia tingut aquesta des de que faltaren els seus pares. Cansat, es va decantar per la opció més còmoda i decidit va anar cap a aquell lloc que havia sigut seu durant tota la seua joventut.
   Al ficar-se al llit, notà un embalum vaig del coixí. Inquiet per la falta de son alçà el coixí trobant-se amb aquella vella llibreta que creia perduda. Impacient obrí per la primera pàgina descobrint de sobte aquell viatge que el va canviar per a sempre, això sí, el poder fer-ho el costà també el seu.
   En aquell moment, s’alçà ràpid del llit en busca d’alguna cosa per a poder continuar amb aquell diari i els records d’altres dies passats li vingueren al cap.

Per aquell temps, jo era un jove preocupat pel mon que em rodejava. Aquest fou un dels motius que m’impulsaren a aconseguir els diners que em costarien aquelles vacances en un temps record, ja que les noticies del que estava ocorrent ens arribaren aquella última setmana d’abril. Per sort, el problema del allotjament estava solucionat ja que coneixia a un vell amic que estava vivint allí, qui era també qui ens havia portat les noves.
No hi era la primera vegada que sentia aquelles cançons de veus reclamant allò que buscaven ja que des de feia alguns mesos, eren habituals aquestes des de les aules. Però havia alguna cosa que diferenciava de tot allò del que havia vist anteriorment. Només arribar, el primer dia que vaig acudir ja em vaig sentir un més d’ells. Les llambordes passaven per les meus mans com la de tots els altres per a lluitat contra la policia.
Durant aquells dies el país estava paralitzat, ja que huit milions de persones estaven en vaga i amb el pas dels dies, van començar a ocórrer els problemes, ja que no havia gasolina, les coles eren constants en busca de menjar i les escombraries creixien en els carrers. La decepció arriba a nosaltres quan després d’ haver aconseguir fer eleccions de manera anticipada, els resultats foren nefastes, encara pitjor que ‘ls anteriors.
Encara que la idea que se te és que fou un autèntic fracàs, vull pensar que no es del tot cert ja que amb la nostra acció demostràrem aquells valors que defeníem,es a dir, que la joventut també teníem veu, que ja no volíem seguir els passos que ens havien ensenyat, que érem aquells que teníem el poder per a canviar les coses. Pensant-ho bé, pel que cridàrem: la igualtat, la pau, la llibertat,...,estan presents en aquestos moments en la societat i m’agrada pensar que vaig les llambordes sí que havia arena de platja.
Tal volta aquestes no son el prototip de vacances ideals, però per a mi sí que ho foren, ja que durant aquell maig de 1968 va estar prohibit prohibir.

lunes, 12 de abril de 2010

A por cierto... Felicidades!

    Septiembre del 2006, fue la primera vez que te vi entre un montón de gente que te rodeaba debido a que eras la novedad de las clase. Quien iba a decir que aquella novedad llegaría el día que fuera algo imprescindible en mi vida.
    He dicho muchas veces que no creo en el destino, ya que este lo elegimos nosotros, pero hay que decir que las decisiones tomadas a lo largo de estos años han hecho que pasaras a ser algo más que una compañera de clase. En estos momentos, los recuerdos vividos juntas vienen a mi memoria sin tener espacio para todos, ya que son muchos aquellos ocurridos.
    No me arrepiento de las decisiones tomadas estos últimos años ya que quizás la ausencia de más chicas en clase haya llevado a que hoy conozca a aquella chica tímida que rodeaban en su primera clase. Hay qque decir que esos proyectos de clase han sido mucho más que proyectos, ya que también hay que incluir esa frase que hemos tenido que decir en más de una ocasión de: “Va vamos a ponernos en serio”, ya que la conversación se había alargado más de lo esperado.
   Como ya he dicho y no me canso de repetir son muchos los momentos vividos y los que van a quedar por vivir.
   No quería hacerte algo usual ya que esto me parece mejor, ya que este sigue siendo también tu blog o eso es lo que pone en el lateral.

Y por cierto… ¡Felicidades!

Suicida sin motivos

P.D Haber cuando me pasas las fotos de Magdalena que las que tengo yo son algo antiguas.